A contracorrent.

De vegades, a la vida i en lo fotogràfic, tinc la sensació d'anar a contracorrent, d'anar desfasat no se si cap endevant o cap en darrera. És una sensació extranya, molt íntima i no se si la sabré expressar. Si parlo de fotografia, primer he de dir que soc un voyeur insaciable, miro i miro buscant imatges que m'emocionin i cada vegada em costa més de trobar-ne. I com que em considero fotògraf, aquest nivell d'exigència també l'aplico a les fotos que faig. Aixó és engoixant i molt frustrant, competir per fer cada vegada millors fotos és una bona manera d'estar viu, però també s'ha de ser humil per acceptar que tenim les nostres limitacions. El secret està en trobar un punt mig entre autoexigència i plaer pel fet fotogràfic ja que no sempre podrem fer la millor foto però serà la millor que sabem fer. Acceptar aquest fet és molt important per la nostra salut mental fotogàfica, així com també ho és el fet de pensar que no a tothom li poden agradar les fotos que fem. Hi han èpoques en les que noto que les meves fotos només m'agraden a mi, però no em preocupa per que vaig ser feliç en el moment de fer-les i també quan les miro i el que pensin els demés m'es realment igual. Aquesta no és una bona tàctica per que les meves fotos pengin en un museu o les demanin institucions públiques i prestigiosos festivals, asumeixo que simplement no interesen pel motiu que sigui. No tinc amics poderosos, no demano favors a ningú i la unica cosa que demano a la vida és temps per poder fotografiar a la meva manera, només guiat per l'inspiració encara que vagi a contracorrent. 

Olympus pen F + MZuiko 12-200