Permeteu-me un moment.

Un servidor no es professional de la fotografia, si entenem com a professional aquella persona que viu de vendre les fotos que fa. La decisió la vaig prendre als 20 anyets i a continuació us explico com va anar la cosa. Portava un parell de cursos estudiant fotografia a una acadèmia que hi havia al Portal de l’àngel, a Barna, i corria l’any 1980. En aquells moments jo tenia una bona feina i em guanyava bé la vida encara que no tenia res a veure amb les càmeres, però fer fotos era una necessitat per mi i volia aprendre més i més. Un bon dia el profe em va proposar una feina urgent que ell no podia fer, aquella mateixa nit. A correcuita vam repassar una mica el procediment de fotografiar amb flash d’estudi i el cor m’anava a cent. Vaig pensar que era una oportunitat excel·lent per introduir-me en el món professional i també que era una responsabilitat molt gran ja que no podia deixar em mal lloc a la persona que em va recomanar. L’estudi on havia d’anar era molt prestigiós, al carrer Aragó, i quan vaig arribar va ser al·lucinant. La sala que em tocava era enorme, i no era la única,  amb maletins plens de nikons i objectius que omplien una taula, una galleda plena de rodets  sense tirar en una cantonada i un altre buida a l’altre banda per recollir els ja fets. Focus a saco, taules de llum, material d’atrezzo per tot arreu, allò era el paradís encara que alguna cosa no em quadrava, estava sol. Quan va venir l’encarregat em vaig presentar i sense gaire entusiasme em va dir que ja podia començar, i em va indicar unes caixes de cartró que hi havia en una cantonada, una bona pila. “Comença per la 1”, em va dir, i va marxar, eren les 8 de la nit. A l’obrir la caixa no entenia res: el primer que vaig veure va ser un catàleg de feia un parell de mesos d’ofertes d’una coneguda marca de supermercats, i llaunes, moltes llaunes, totes les caixes estaven plenes de llaunes. Vaig acabar la feina, per suposat, i mentre muntava bodegons amb llaunes de sardines, tonyina o pèsols fins a les 8 o les 9 del matí vaig tenir moltes hores per pensar que allò no era art, era fotografia, si,  però no era art. Aquell dia vaig decidir un parell de coses: que la meva relació obsessiva i malaltissa amb la fotografia seria sempre artística, i que la gent que fan aquestes feines mereixen el més absolut del respectes. 

Sant Jeroni de la Murtra, Badalona, gener 2020.