La castanyera. Homenatge a la dona treballadora.

 

He esborrat unes paraules que hi havia darrera de la noia i he mantingut la il·luminació freda tot recordant els quadres d'El Greco. A la pintura hi és tot.

Internet està matant la composició.

 

Em dona la sensació que les fotos més valorades a la xarxa són aquelles de lectura fàcil, és a dir, les que col·loquen el subjecte al centre per que l'espectador no s'esforci gaire per entendre allò que està veient. De vegades és lícit fer-ho així, però d'altres l'escena inclou més elements i certament, és més dificil de composar pel fotògraf i també requereix un esforç per part de l'espectador per valorar el que està veient.

Porto un parell de dies pensant en això i aquest matí m'he anat al començament de la Rambla de Badalona per buscar una imatge que necessiti una certa búsqueda i reflexió per part del que mira per trobar tots els elements importants dintre de la foto. Personalment considero que, després de passejar la vista, l'autèntic protagonista de la imatge és el gos, de fet és l'únic al que li veiem els ulls, i a més, ens està mirant.

Són imatges que expliquen històries, en aquest cas, un agradable passeig de família un assoleiat dijous al matí.

M'encanta la Fotografia!

Dia 11 campanya a Verkami llibre "Fotografia Casual". Una mica d'ètica.

 

Ja tens reservat el teu exemplar del llibre? Deixo l'enllaç al projecte:

https://www.verkami.com/projects/39521-fotografia-casual

L'amic David Airob té un lema que resumeix molt bé la meva ètica fotografiant, diu així: "Mira en silenci, fotografia amb respecte". Em sembla que en tan sols 6 paraules defineix perfectament quina ha de ser la nostra actitut com a fotògrafs, i més quan retratem altres persones tinguem el seu permís o no. Tothom té dret a la seva privacitat i honor, i fins i tot considero que encara que s'estigui en un lloc públic he de respectar aquella persona de la mateixa manera que voldríem que em respectessin a mi, li diuen empatia. 

En el cas de la imatge d'avui que no va poder entrar en el llibre, una noia cega i la seva parella s'estaven fent les fotos del casament a la platja de La Concha, a Donosti. Al principi no m'havia adonat que era invident, només veia de lluny que no deixava anar el gos en cap moment ni tan sols per fer-se les fotos. Quan em vaig adonar que no veia, em va semblar una escena tan bonica que mereixia unes imatges que estiguessin a l'alçada. Ho vaig aconseguir?

Dia 6 campanya a Verkami llibre "Fotografia Casual". Retrats d'ambient

 

Molts de vosaltres ja coneixereu aquesta imatge que va apareixer en el llibre "Dones" en una versió en blanc i negre, però he pensat que serviria d'exemple pel que us vull explicar avui i que també us faria gràcia poder-les comparar. Però estic marxant del tema. Per a mi els retrats d'ambient són aquells que el subjecte principal comparteix protagonisme amb l'escenari que l'envolta, moltes vegades al 50% o fins i tot, en proporció inferior. No és fins que no veiem la figura humana quan trobem sentit al maremàgnum de formes i colors que tenim davant. Quan fotografiem, som nosaltres qui tria la proporció i la manera de relacionar visualment el subjecte amb allò que l'envolta. Normalment, amb un objectiu angular o un zoom normal ja en tenim prou per a aquests tipus de fotografia, i tancar una mica el diafragma ajuda a que surti tot enfocat. Però de material en parlarem demà, que hi ha molta cosa a dir.

Dia 4. La fotografia emocional

 

No se si sabeu que a la pàgina del projecete del llibre "Fotografia Casual" a Verkami hi ha un blog on vaig publicant una entrada diària relacionada amb el llibre fent servir les imatges descartades. Les aniré copiant aquí també i així no treballo doble. Per cert, ja teniu reservat el vostre exemplar: aquí teniu l'enllaç a la campanya:

https://www.verkami.com/projects/39521-fotografia-casual

Dia 4. Les imatges emocionals.

Hi ha una categoria de fotografies que és molt complicada de gestionar quan es fa la tria per un llibre, i són aquelles que tenen un alt contingut emocional per l'autor. És fàcil caure en la trampa de donar una imatge com a bona per que mostra una escena o persona important per nosaltres i s'ha de tenir sang freda per mirar-la aplicant un filtre que elimina emocions i només deixa el valor visual d'aquella fotografia.

La imatge que acompanya aquesta entrada està feta abans-d'ahir, quan ja sabíem que la tempesta s'estava emportant vides al País Valencià. Mentre la feia pensava que la natura no te aturador, però si que ho tenen els polítics ineptes que no tenen formació pel càrrec que ocupen, i de vegades ni tan sols tenen formació.

Vaig estar valorant la possibilitat de deixar córrer el projecte d'aquest llibre per què em semblava una banalitat demanar diners quan hi ha persones que ho necessiten per pura subsistència, però per altre banda fer un llibre dona feina als professionals que m'estan ajudant a fer-ho i imprimir-ho i vaig pensar que puc fer les dues coses a la vegada.

És molt probable que si avui tingués que valorar aquesta imatge i la seva càrrega emocional per entrar en el projecte, no tindría prou força ver rebutjar-la. Ens mostra que tot i que no apareix cap persona i l'ambient és de foscor, sempre hi ha una sortida, la vida segueix.

M'agraden els objectius!

 Ha vingut un nou membre a la família fotogràfica! Ja feia temps que volia un objectiu fixe, petit i de qualitat per acompanyar la càmera i portar-los sempre a sobre, ja sabeu que soc un practicant malaltís de la Fotografia Casual.

Després de mirar i llegir molt, m'he decidit per un Fujinon de 16mm f/2.8, equivalent a un 24mm en càmera de rodet, ja que els també equivalents a 35 i 28 mm s'em fan poc angulars per ficar-me entre la gent, és qüestió de gustos. I a més, l'he agafat en acabat metalitzat, un petit homenatge als objectius manuals antics.

Recordo que quan disparava amb rodet, fa molts anys, un 28 mm era relativament assequible, però un 24 costava més del doble i mai me'l vaig poder permetre.

Ara toca treure'l a passejar, tot i que no tinc gaire temps: el nou llibre està quasi acabat, però d'això parlaré un altre dia!

Filosofía fotogràfica.

"Qualsevol persona té dret a gaudir de la Fotografia, de l’Art Fotogràfic, a desenvolupar la seva mirada gaudint d’allò que la fa feliç i a fer-ho segons la seva manera de ser..."

Un fragment del meu nou llibre, que casualment estic escrivint aquest dies. I el tema del que tracta ja us ho he dit a les paraules anteriors, a veure si l'endevineu!

Per cert, a sota teniu el Com es va fer de la foto superior. 

Renovació.

 

Estic sense càmera, literal i conceptualment. Per un fotògraf és la eina principal fins i tot en aquests dies en que sembla que la IA substituirà la realitat, penso que la càmara no només és un aparell per captar imatges, també és una manera d'entendre la Fotografía que un fabricant proposa als seus compradors. Per tant, amb algunes càmeres i sistemes ens sentirem més identificats que amb d'altres, i amb el pas del temps també es pot donar el cas que podem perdre el feeling que ens unia. Trobar la parella perfecta per fotografiar no és fàcil, per moltes proves que llegim i molts videos que mirem no hi ha més remei que comviure una temporada per saber si ens entenem. Equivocar-se és car, però al menys tinc clar el que vull, així que toca renovar-se i buscar el millor pel meus ulls.

Seguim!

Pot tenir ànima un objectiu fotogràfic?

Evidentment no, però hi ha que es fan estimar segurament per qüestions personals. Fa molts anys feia servir un Zeiss de 50 mm f:1.7 a la meva càmera Contax Aria de rodet, una lent meravellosa que vaig deixar de fer servir amb l'arribada de l'autofocus i després les digitals. Encara a dia d'avui enyoro aquell objectiu petit, nítid i contrastat que donava uns colors amb caràcter que em van marcar per sempre més, tot i que en el record segurament encara el faig millor.

Per altre banda, hi ha fotògrafs que fan del 35 mm o equivalent, els seu objectiu principal per explicar històries. És una focal que obliga a sintetitzar, a triar què volem ficar dintre l'enquadrament per qué no és molt angular, però a la vegada és ideal quan estem entre persones per què la seva estètica és molt natural.

A més, aquests dies he revisitat les imatges de l'amic Tino Soriano i he tornat a recordar que, en fotografia, fer servir un 35mm és una filosofía de vida que t'obliga a implicar-te en allò que està passant.

Així és que pels motius que he enumerat, he buscat un petit Zeiss de 24mm f:1.8 amb la mítica T* vermella, equivalent a un 35 mm de rodet, per muntar a la càmera que faig servir habitualment. Em faig gran i segurament m'estic tornant una mica romàntic, per això no m'he pogut estar de donar-me aquest petit luxe, en realitat una motivació més per fotografiar.

I si és gent, millor.

A la foto: Antònia, la meva sogra.

Una mica d'ètica

 

Ja s'ha dit que matar animalets per fer fotografies per apilament no és ètic? No ho feu, si us plau, accepteu els reptes que ens planteja la natura i fotografieu sense tocar res, gràcies!

Melitaea phoebe, damer de la centàures de galanteig.

 

Torno a la vida civil.
Aquest primer semestre de 2023 ha sigut molt intens per un servidor fotogràficament parlant. A començaments d'any va aparèixer l'esperat objectiu OMSystem 90 macro i vaig tenir la gran sort i responsabilitat de tenir-lo uns dies abans de la presentació oficial per provar-lo i generar imatges de mostra, aquí teniu l'enllaç a Olympusmania amb les meves impressions:
https://olympusmania.blogspot.com/2023/02/prova-objectiu-om-system-90mm-macro.html
El mes de gener no és el millor moment per trobar bitxos i flors a la natura, però tot i així vaig posar una mica d'imaginació per buscar motius alternatius per fer fotos boniques, altres provadors com per exemple els de DPReview van renunciar a fer-ho.
Però em va quedar l'espina clavada i aquesta primavera he intentat anar a la natura per fer fotos in situ i ampliar la meva galeria a instagram de bitxos i flors. La sequera no va ajudar, però queixar-se és de covards així que no ho faré :-) 
https://www.instagram.com/martingallegomacros/?theme=dark
Paral·lelament ja portàvem uns mesos amb el projecte del llibre "Dones" amb el que he gaudit enormement i après més encara amb la Maria Rosa Vila i l'Albert Navarro, tot i que les últimes dues setmanes de campanya a Verkami he patit molt, no arribàvem a l'objectiu proposat de 100 llibres! Hi ha moltes persones que ho estan passant malament pel tema econòmic, ens estem empobrint i no ens adonem! Però aquest és un altre tema. Com a resum del que ha sigut la creació del llibre us deixo l'enllaç al bloc del projecte amb l'excusa de les fotos descartades, per si mateix un mini projecte dintre del projecte
https://www.verkami.com/projects/35923-dones/blog
Arribat aquí, vull compartir amb vosaltres la meva satisfacció per que he complert dos objectius molt importants que m'havia proposat i ara em puc deixar anar una mica, ja no estic en campanya i puc tornar a la vida civil.
Penso que em relaxaré fent fotos...

Berta.

 

Barcelona, 2004.

La fotografía és allò que fa que no em torni boig.

L'instant decisiu.

 

"En fotografia de natura l'instant decissiu existeix, però no és un fet aïllat. Aquell moment únic al que estem asistint és un més, pot ser una mica distint i particular si es vol, d'instants similars que es repeteixen al llarg dels infinits cicles anuals."

Martin Gallego

Alls

 

La pintura és la mare de la fotografia: ens ensenya el tractament de la llum, les composicions, el color o la seva absència per transmetre o treure l’alegria, els suaus degradats de la pell, la violència dels vermells i la elegància dels blaus, l’expressió d’uns ulls que em miren i que es van apagar ja fa tres-cents anys...

Inspirat per la natura.

 "Quan altero les imatges en busca d'una estètica concreta soc conscient de que ja no es tracta de fotografia naturalista, però està inspirada per la natura i també mereix el seu racó. Confesso que de vegades gaudeixo jugant amb Photoshop i la imatge resultant m’agrada fins i tot més que la original. Com be saben els jurats dels concursos de fotografia de natura, la línia que separa documentalisme i ficció artística és molt prima, però penso que totes dues han de tenir el seu espai i valorar-se dintre de la seva categoria. A més, i disculpeu si ara semblaré una mica fatxenda, , hi ha vegades que sento la necessitat de sortir de la rigidesa acadèmica naturalista i deixar-me portar per la imaginació i la intuïció com un divertimento o per que no, com una petita rebel·lió contra la rigidesa del que és correcte"

Martín Gallego

Olympus EM1 MKII + MZuiko 60 macro

Nèixer a la llum!

"Al principi no tenia consciencia de la llum. Ella s'escampava per tot arreu, però jo només tenia ulls per allò que em mostrava: cares, carrers, instants fugaços que em regalava traient-los de la foscor. No va ser fins que vaig entendre que la llum és el principi de totes les coses que no vaig començar a fixar-m'hi, a buscar-la, a jugar amb ella com dos nens que s’acaben de conèixer. Pel fotògraf, la llum és l'aliment de l'ànima."

Martín Gallego

Somis d'estiu 2#

Hi ha vegades que no puc resistir la temptació i em deixo portar per l'estética per sobre de la realitat. Igual que en el moment de fer la foto em guio per l'instint i l'inspiració, en el moment del processat tampoc puc resistir-me a probar coses noves. Crec que aquí està la clau, sòc incapaç de estancar-me en una sola estètica i busco sempre noves motivacions fotogràfiques. Això fa que porti moltes i moltes sèries fotogràfiques diferents a la vegada des de ja fa molts anys. No tinc compromisos fotogràfics professionals ni marxant ni galerista, ningú que em condicioni per fer un tipus determinat de fotografia i sòc l'amo de les fotos que faig per bó o per dolent. No tinc que justificar-me devant de ningú i en cada moment faig les fotos que m'agradaria veure en un llibre o penjades a la pared en una exposició, aixó em fa sentir-me viu fotogràficament parlant i considero que per aquest motiu soc un paio amb sort.

Olympus Pen F + MZuiko 12-200

A contracorrent.

De vegades, a la vida i en lo fotogràfic, tinc la sensació d'anar a contracorrent, d'anar desfasat no se si cap endevant o cap en darrera. És una sensació extranya, molt íntima i no se si la sabré expressar. Si parlo de fotografia, primer he de dir que soc un voyeur insaciable, miro i miro buscant imatges que m'emocionin i cada vegada em costa més de trobar-ne. I com que em considero fotògraf, aquest nivell d'exigència també l'aplico a les fotos que faig. Aixó és engoixant i molt frustrant, competir per fer cada vegada millors fotos és una bona manera d'estar viu, però també s'ha de ser humil per acceptar que tenim les nostres limitacions. El secret està en trobar un punt mig entre autoexigència i plaer pel fet fotogràfic ja que no sempre podrem fer la millor foto però serà la millor que sabem fer. Acceptar aquest fet és molt important per la nostra salut mental fotogàfica, així com també ho és el fet de pensar que no a tothom li poden agradar les fotos que fem. Hi han èpoques en les que noto que les meves fotos només m'agraden a mi, però no em preocupa per que vaig ser feliç en el moment de fer-les i també quan les miro i el que pensin els demés m'es realment igual. Aquesta no és una bona tàctica per que les meves fotos pengin en un museu o les demanin institucions públiques i prestigiosos festivals, asumeixo que simplement no interesen pel motiu que sigui. No tinc amics poderosos, no demano favors a ningú i la unica cosa que demano a la vida és temps per poder fotografiar a la meva manera, només guiat per l'inspiració encara que vagi a contracorrent. 

Olympus pen F + MZuiko 12-200

Sense llum no existeix el temps

Olympus EM1 MKII + MZuiko 75mm F1.8

Permeteu-me un moment.

Un servidor no es professional de la fotografia, si entenem com a professional aquella persona que viu de vendre les fotos que fa. La decisió la vaig prendre als 20 anyets i a continuació us explico com va anar la cosa. Portava un parell de cursos estudiant fotografia a una acadèmia que hi havia al Portal de l’àngel, a Barna, i corria l’any 1980. En aquells moments jo tenia una bona feina i em guanyava bé la vida encara que no tenia res a veure amb les càmeres, però fer fotos era una necessitat per mi i volia aprendre més i més. Un bon dia el profe em va proposar una feina urgent que ell no podia fer, aquella mateixa nit. A correcuita vam repassar una mica el procediment de fotografiar amb flash d’estudi i el cor m’anava a cent. Vaig pensar que era una oportunitat excel·lent per introduir-me en el món professional i també que era una responsabilitat molt gran ja que no podia deixar em mal lloc a la persona que em va recomanar. L’estudi on havia d’anar era molt prestigiós, al carrer Aragó, i quan vaig arribar va ser al·lucinant. La sala que em tocava era enorme, i no era la única,  amb maletins plens de nikons i objectius que omplien una taula, una galleda plena de rodets  sense tirar en una cantonada i un altre buida a l’altre banda per recollir els ja fets. Focus a saco, taules de llum, material d’atrezzo per tot arreu, allò era el paradís encara que alguna cosa no em quadrava, estava sol. Quan va venir l’encarregat em vaig presentar i sense gaire entusiasme em va dir que ja podia començar, i em va indicar unes caixes de cartró que hi havia en una cantonada, una bona pila. “Comença per la 1”, em va dir, i va marxar, eren les 8 de la nit. A l’obrir la caixa no entenia res: el primer que vaig veure va ser un catàleg de feia un parell de mesos d’ofertes d’una coneguda marca de supermercats, i llaunes, moltes llaunes, totes les caixes estaven plenes de llaunes. Vaig acabar la feina, per suposat, i mentre muntava bodegons amb llaunes de sardines, tonyina o pèsols fins a les 8 o les 9 del matí vaig tenir moltes hores per pensar que allò no era art, era fotografia, si,  però no era art. Aquell dia vaig decidir un parell de coses: que la meva relació obsessiva i malaltissa amb la fotografia seria sempre artística, i que la gent que fan aquestes feines mereixen el més absolut del respectes. 

Sant Jeroni de la Murtra, Badalona, gener 2020.