La Lola, ma mare.

 


Sempre li han agradat les plantes i els ocells. Els meus records de petit comencen amb un pati que semblava una petita selva plena de canaris i caderneras cantant sota la frescor d'una parra. Ella sempre ha cuidat la casa. Quan es va casar va deixar la feina a una fàbrica del Poble Nou per dedicar-se a allò que havia de fer, allò que pensava que era el correcte i s'esperava d'ella. I també ens va regalar amor, el mateix que escampava per tots els racons del seu petit regne. Ens feia la roba i teixia la llana, cuinava i feia el llit, rentava els plats i fregava la casa, i sempre, sempre ,la recordo molt guapa. La mara és una dona forta, fins i tot ara que ja no s'hi veu i l'artrosi va fent feina, molta feina, ella encara fa pels seus tot el que pot. Per que sí, per que és el que s'ha de fer, per que no hi ha un altre manera de sortir endavant que l'esforç diari i l'amor pels teus, per que per ella aquest és el sentit de la vida.
"Dame la planta, que la quiero tocar", i mentre li pasa les mans per sobre parlem del seu poble i del pasat, dels temps en que era una noia que sortia a passejar amb les amigues pel carrer del Mar diumenge a la tarda, un somni al que li agrada tornar després del parèntesi d'una vida de treball.
I d'amor pels seus.

1 amigos han escrito:

Mara dijo...

Maravillosa. Ella.
Sus recuerdos, los tuyos.
Tus palabras.
La fotografía.
Gracias, Martin.
Es tan grato,
verla,
leerlos,
mirarla.
Un regalo.